La memòria històrica de Bernardo Atxaga

Per fer aquest anàlisis he escollit una novel·la juvenil del gran autor basc Bernardo Atxaga. “Memòries d’una vaca” és un relat escrit el 1992, on l’autor -de la forma més irònica possible- intenta explicar les diferents posicions nacionalistes que existien a Euskadi en els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil espanyola.
La protagonista d’aquesta història és una vaca d’estable, tan corrent en els paisatges verds del nord. Encara que la Mo no és una vaca tonta qualsevol, és observadora, racional, i les seves inquietuds van quelcom més enllà d’assegurar-se el menjar i el descans. Aquí tenim el primer punt de identificació que els joves troben en la lectura d’aquest relat.
Per tal de captar la seva atenció, Atxaga des de la primera pàgina utilitza les conflictives dialèctiques que cada ésser racional té amb la seva pròpia consciència. O com l’anomena Mo “El pesado”. I poc a poc ens va descrivint la situació que es viu a la masia de Balanzategui. Genoveva, la ama de la casa, és viuda d’un dels resistents antifranquistes de la Guerra, amb dolor té cura de la casa i del petit cementiri que reposa a les seves terres. Però el funcionament d’aquesta masia és estrany, hi ha moltes ambigüitats que la consciència de la vaca no pot entendre. I entre el que Mo veu i el que raona El pesado l’autor ens descriu les metodologies utilitzades pels resistents com a eines de comunicació i combat.
El llibre està ple de metàfores, des de el personatge de la Mo (identificat com un adolescent, en els anys 40, que comença a entendre la guerra que es lliurà durant la seva infantesa), la Vache que rie (aquell millor amic de caràcter agressiu, amb el que simpatitza però que li explica les coses quan encara no està preparada per entendre-les) o el més irònic de tots que per a mi és el cap de policia al que Atxaga anomena “Gafas Verdes” i jo interpreto com Guàrdia Civil.
Dins de les rareses que la masia de Balanzategui té, la més curiosa podria ser que cap dels masovers de la llar ni sap segar, ni mull les vaques. Per altre banda a les afores de la finca Mo i la seva amiga controlen com la Guàrdia Civil s’està fent un refugi per a controlar en tot moment els moviments de la casa. L’alimentació també és un handicap per les protagonistes. Ja que la muntanya de Balanzategui té molt de verd per pasturar i tot i així de tant en tant Genoveva prepara un banquet de pinso, en ocasions per les vaques negres i d’altres per les roges.
Altres temes que es toquen a la novel·la són tan diversos com el sentiment d’enyorança i ganes de retorn de l’emigrant, la necessitat de consolidar i mantenir amistat amb aquells amb qui simpatitzes, la inquietud del jovent per descriure la realitat de la guerra, una gran ironia en els raonaments catòlics, o el dilema de ser com els demés o ser un mateix.
En la seva descripció de la guerra trobem diferents sentiments expressats. Mo ens ensenya com anhela, en el seu absentisme, buscar l’avió derivat, a les afores de la finca, com a símbol inequívoc de la crueltat franquista. La persona forta i callada de Genoveva ens fa pensar en tota aquella gent que tenia un motiu per no abandonar el combat, així mateix el converteix en un personatge tendre i afable al que tant les vaques com el lector s’acaba estimant. O inclús la monja, que més tard tindrà cura de la nostre Mo, també arriba a confessar-li que en certa ocasió va ajudar als resistents de la Segona Guerra Mundial transportant informació.
Però el gran enigma del combat és -com a tota guerra- el mitjà de comunicació que utilitzen els bàndols. I aquí Atxaga, ens manté en vela durant tota la novel·la. El que Gafas verdes no entén, després de mesos fent guàrdia en el refugi, és com l’exèrcit de la muntanya sempre pot esquivar la seva guàrdia. Te clar que baixen a la masia a proveir-se de menjar i queviures. Però per molt que controlen mai els poden pescar entrant o sortint de la finca. I és que amb el gran enginy que amaguen les llegendes basques de les armes de combat, Atxaga ens descriu com Genoveva utilitzava les vaques per a comunicar-se amb els resistents. Si les vaques roges estaven al encerclat (mentre les negres menjaven el banquet de pinso al estable) això volia dir que Gafas verdes i la seva colla no estaven a la aguait que podien baixar a per les provisions.
Així ens trobem amb una novel·la plena de fantasia que de la manera més innocent ens commou i ens ensenya part de la cultura euskalduna. I aquest és el principal motiu pel qual he elegit aquest llibre en comptes d’un més tècnic sobre el conflicte basc. Perquè, entre moltes altres coses, aquesta és un lectura molt recomanada a les escoles i ikastoles del País Basc, comparable aquí a “Nada” de Carmen Laforet o “La plaça del diamant” de Mercè Rododera.