miércoles, 22 de septiembre de 2010

Un monòleg per al Oriol Grau

Com que no m'agradaria tenir altre cop aquest espai parat i actualment estic liada perdent hores a la cua del INEM, doncs us deixo una joia personal que vaig interpretar-li al Palomino i va estar molt ben puntuada, jejejejeje

Hola, Bon dia!!!!

Em dic Ainhoa Ruiz i tinc 26 anys. Actualment estudio, treballo, i com la majoria dels joves espanyols, visc a casa dels meus pares. En la nostra cultura, tradicionalment, als 21 o 22 anys els fills abandonaven la llar patriarcal per anar a formar la seva pròpia família entre 4 noves parets.
En els últims anys, aquesta tendència ha canviat. Ja no només els fills no creen famílies, si no que ni pagant-los el pis d’estudiants te’ls treus de sobre. Ells tornen cada cap de setmana amb tapers que omplir de menjar i roba per a rentar. Això en el cas dels fills exemplars, aquells que estudien i es preparen per un futur de qualitat.

La veritat és, que reconec que s’ha de tenir molta barra per aprofitar-se tant de les hores lliures de les nostres mares, principalment. La majoria d’aquests estudiants treballem esporàdicament o simplement no treballem. Utilitzem les hores fora de les aules per anar al gimnàs, fumar porros o tafaneixar pel facebook el que fan els demés. Només dos mesos l’any ens estressem per estudiar i aprovar el curs. El resta del temps sols fem quelcom de positiu quan l’avorriment no ens deixa ni menjar.

Després estan els “Joves Precoços” aquells que no s’estimulaven amb el cache universitari i ben aviat es varen posar a treballar. Quan tenen els seus propis diners: primer venen les quantitats industrials de roba i sabates, desprès el cotxe i finalment la independència tan desitjada pels pares. Encara que, degut als anys de crisis que portem, poc els hi ha durat. Acabant tornant, sense feina, sense un duro i amb mals hàbits interioritzats com fumar a l’habitació o posar els peus a sobre el sofà.

Finalment, tenim els més carismàtics. Aquells que per pròpia definició son l’antitòpic que els nostres pares van mamar. Són el que jo anomeno “Trentanyeros divorciats”. En els últims anys, crec que és la comunitat que més ha augmentat. I els que més crispen els ànims dels pares. Ja va costar fer-los fora de casa. En molts casos els progenitors van invertir quantitats exagerades de diners en pagar la boda o moblar les habitacions de la nova llar conjugal. Tot perquè en 2 o 3 anys tornin amb les orelles acotades, una caixa de records i una hipoteca per acabar de pagar.

Encara que per ser justos del tot –sobretot amb els fills- no puc deixar d’enumerar aquells que treballen i col·labores a l’economia paternal. Son aquells que tenint molt o poc, el que tenen ho comparteixen amb els seus progenitors. Potser perquè agraeixen els cursos que els seus pares els van volgué pagar però que ells mai van voler aprofitar. Els mateixos que guarden les fotografies dels viatges de fi de curs com els regals de reis que mai van demanar. Aquests fills també existeixen, i encara que siguin una espècie en extinció sobreviuen gràcies a una moralitat inculcada generació rere generació. Serien l’excepció que confirma la regla, i prou saben ells que son una excepció

En una mateixa família amb diferents fills cadascú d’ells sol respondre a un dels ítems definits. En les famílies nombroses aquests ítems poden ser compartits per més d’un germà. El curiós és que son els teus germans, no els teus pares, els que es solen encarregar de deixar-te ben clar quin rol constitueixes dins de la familia. Jo sóc filla i germana. No podria definir-me en un sol ítem d’aquests que he enumerat, però massa sovint les meves germanes em recorden quin és el rol en el que estic assentat. Per sort no sóc divorciada, i segueixo estudiant i treballant. I com que la mitjana espanyola per independitzar-se són els 30 anys, em sento dins del que es considera avui dia com una noia normal.