Com que no m'agradaria tenir altre cop aquest espai parat i actualment estic liada perdent hores a la cua del INEM, doncs us deixo una joia personal que vaig interpretar-li al Palomino i va estar molt ben puntuada, jejejejeje
Hola, Bon dia!!!!
Em dic Ainhoa Ruiz i tinc 26 anys. Actualment estudio, treballo, i com la majoria dels joves espanyols, visc a casa dels meus pares. En la nostra cultura, tradicionalment, als 21 o 22 anys els fills abandonaven la llar patriarcal per anar a formar la seva pròpia família entre 4 noves parets.
En els últims anys, aquesta tendència ha canviat. Ja no només els fills no creen famílies, si no que ni pagant-los el pis d’estudiants te’ls treus de sobre. Ells tornen cada cap de setmana amb tapers que omplir de menjar i roba per a rentar. Això en el cas dels fills exemplars, aquells que estudien i es preparen per un futur de qualitat.
La veritat és, que reconec que s’ha de tenir molta barra per aprofitar-se tant de les hores lliures de les nostres mares, principalment. La majoria d’aquests estudiants treballem esporàdicament o simplement no treballem. Utilitzem les hores fora de les aules per anar al gimnàs, fumar porros o tafaneixar pel facebook el que fan els demés. Només dos mesos l’any ens estressem per estudiar i aprovar el curs. El resta del temps sols fem quelcom de positiu quan l’avorriment no ens deixa ni menjar.
Després estan els “Joves Precoços” aquells que no s’estimulaven amb el cache universitari i ben aviat es varen posar a treballar. Quan tenen els seus propis diners: primer venen les quantitats industrials de roba i sabates, desprès el cotxe i finalment la independència tan desitjada pels pares. Encara que, degut als anys de crisis que portem, poc els hi ha durat. Acabant tornant, sense feina, sense un duro i amb mals hàbits interioritzats com fumar a l’habitació o posar els peus a sobre el sofà.
Finalment, tenim els més carismàtics. Aquells que per pròpia definició son l’antitòpic que els nostres pares van mamar. Són el que jo anomeno “Trentanyeros divorciats”. En els últims anys, crec que és la comunitat que més ha augmentat. I els que més crispen els ànims dels pares. Ja va costar fer-los fora de casa. En molts casos els progenitors van invertir quantitats exagerades de diners en pagar la boda o moblar les habitacions de la nova llar conjugal. Tot perquè en 2 o 3 anys tornin amb les orelles acotades, una caixa de records i una hipoteca per acabar de pagar.
Encara que per ser justos del tot –sobretot amb els fills- no puc deixar d’enumerar aquells que treballen i col·labores a l’economia paternal. Son aquells que tenint molt o poc, el que tenen ho comparteixen amb els seus progenitors. Potser perquè agraeixen els cursos que els seus pares els van volgué pagar però que ells mai van voler aprofitar. Els mateixos que guarden les fotografies dels viatges de fi de curs com els regals de reis que mai van demanar. Aquests fills també existeixen, i encara que siguin una espècie en extinció sobreviuen gràcies a una moralitat inculcada generació rere generació. Serien l’excepció que confirma la regla, i prou saben ells que son una excepció
En una mateixa família amb diferents fills cadascú d’ells sol respondre a un dels ítems definits. En les famílies nombroses aquests ítems poden ser compartits per més d’un germà. El curiós és que son els teus germans, no els teus pares, els que es solen encarregar de deixar-te ben clar quin rol constitueixes dins de la familia. Jo sóc filla i germana. No podria definir-me en un sol ítem d’aquests que he enumerat, però massa sovint les meves germanes em recorden quin és el rol en el que estic assentat. Per sort no sóc divorciada, i segueixo estudiant i treballant. I com que la mitjana espanyola per independitzar-se són els 30 anys, em sento dins del que es considera avui dia com una noia normal.
miércoles, 22 de septiembre de 2010
martes, 24 de agosto de 2010
EL JORDI
Qui hagués pensat mai que jo arribaria a ser un delinqüent?
Totes les mares que em veien com el gendre ideal; carinyos i callat. Amb mirada dolça i poques paraules per expressar. Un poca pena, sense estudis però educat. Tímid e introvertit, però a fi de tot fàcil de dominar. És a dir, tot allò que una dona desitja tenir el seu costat. Una persona per estimar a la que pots arribar a moldejar.
De veritat, jo responia a aquest estereotip d’home. Una vergonya per a la meva espècie primitiva on la força, marca el lideratge. I amb un físic agradable a la vista. Qui s’ho podia arribar a imaginar que jo acabaria essent el delinqüent de la ciutat.
Si faig memòria, les lleis mai les vaig interiortzar per a respectar-les. Mai em va importar les represàlies que viure al marge de la legalitat podien anar-me fastigueixant. Encara que afectessin la meva butxaca; eren divertits els càstigs que la autoritat m’imposava. O al menys, l’autoritat civil, multes de trànsit, aldarulls al carrer, tota mena de petites incidències que formaren part d’un expedient mig inventat, que encara és guarda a la comissaria dels mossos de la meva localitat.
Ningú ho hagués dit que la primera incidència fos la possessió d’un cogollo de marihuana en hores lectives, a la curta edat dels 13 anys. “Mare, t’ho juro, la droga no era meva........, però era jo qui me la fumava”. Y era cert, així ho feien constar els agents en el seu informe. Aquesta és la vegada que més honest he estat amb la meva mare. Pobre dona, tantes i tantes mentides que s’ha arribat a empassar. Però en aquesta no. Aquesta era certa, encara que ella mai se la va arribar a creure del tot. Pobre dona, segurament és l’única persona que s’ha arribat a enganyar més que jo mateix, sobre la meva salut mental.
No és just. Algú m’ho tindrien que haver explicat. Algú m’hauria d’haver avisat que la bellesa no duraria sempre. Que no seria per sempre que les noies es topessin amb les faroles per girar-se i veurem passar. Jo, esquena recta, marcant tipet. Acariciant la cama de la meva companya d’excursió. Cames i cames que he arribat a tenir rosant-me el cul i dibuixant moviments en cada gir de carrer. M’encantava ser així. Em sentia desitjat, i envejat. Era un triomfador. Els meus ulls verds ho demostraven, mai baixaven la mirada, la clavaven i la perforaven. Era el més xulo, el més guapo, el que més lligava, el que elegia, i el que criticava. Algú m’hauria d’haver dit que tot això era efímer, que es bolateixaria, que s’esfumaria com les boniques paraules que no pronunciava, i que finalment mai vaig arribar a aprendre a utilitzar.
Com hauràs deduït jo no sé lligar. Sempre m’ha vingut tot fet. No he après a curar-m’ho amb una noia. I com a conseqüència el resultat de les meves relacions és el que és. En que estaria jo pensant?. No puc arribar a esperar que els altres facin per mi, el que ni tan sols jo mateix sé fer. I el resultat ja es veu, dies i dies tancat a casa, una presó que cap jutge no m’indultarà.
Si jo hagués après a lligar, que dic a lligar. Simplement aprendre a cridar l’atenció. Per ase o per bèstia. Això tan se val. Sols cridar l’atenció, destacar per quelcom més que la meva cara bonica, el meu cul envejable o aquells ulls; que com cantaven per la meva terra moltes novies me’ls haurien arrancat per guardar-los en formons.
No m’agraden els meus ulls. Desprès de tants anys m’he acabat cansant d’ells. Em miro en el mirall i ja sols puc veure el meu esgotament. Cansat de la meva cara, cansat de mirar-me als ulls i no veure res més que allò que el propi mirall m’està reflectant. No m’expressen qui soc aquests ulls. No em diuen res de mi mateix. Sols amaguen, amaguen la meva existència i baixen la mirada. Així com puc enamorar?. Com puc ser desitjat i envejat. No te res a veure amb la panxa que els anys m’ha desarrotllat. Son els ulls els que em condemnen. Aquells que vareu envejar, aquells que et van enamorar. Però ara, ja no tenen el mateix efecte. Han treballat massa en els últims 10 anys com per no estar avorrits per a fer el mateix una altre dècada.
Ja no somric, ja no m’acosto a parlar amb les noies que m’atrauen. Sols m’enfado. M’enfado amb mi mateix i em mostro enfadat amb els altres. Ja m’ho diuen els meus germans. Atraure a la noia i no acostar-me. I quant se’m acosta ella, amb una sola frase l’espanto i la cago. Ells m’haurien d’haver avisat, que la meva innocència era major que la de les noies. Que elles no bavejarien sempre el meu físic, ells eren més grans. Ho anaven aprenent, ella segur que ho sabia. La meva germana, la meva aliada. Ella ho sabia. Tan tapar-me les escapades i les malifetes. Tan protegir-me dels pares, dels profes, dels grans i no saber protegir-me de mi mateix. M’ho hauria d’haver ensenyat, igual que m’ensenyava a liar-me les cigarretes. Igual que m’explicava com es fan créixer les plantes. M’ho hauria d’haver ensenyat això de ser més honest amb mi mateix. Ella era diferent, ella era especial. Sempre ho va ser, per ella mateixa no, però pels altres.... Tots l’estimaven, tots la volien al seu costat. Home amb el que festejava, home que perdia el seny. Ella en sabia de lligar. Sense ser especialment guapa, sempre es va saber fer estimar.
I en canvi jo. Quin pobre desgraciat. Si l’hagués sabut mantenir al meu costat.... Quantes i tantes vegades m’he sentit a mi mateix dient-me això. Si ho hagués sabut fer. I en canvi no, se’n va anar. Amb el seu ex. Em va tornar la jugada que els meus ulls a priori havien guanyat. Però la victòria, no és per l’últim que se’n va al llit. La victòria és per aquell que espera al llit a la persona estimada. No vaig ser jo, encara que si fou el meu propi llit. Com podia tornar a mirar-li la cara. Era una qüestió de sexe?. D’amor?. O simplement era la meva impassibilitat el que la marejava. No m’ho va contestar. Potser perquè no em creia capaç d’entendre-ho. Potser perquè el que no podia era acceptar-ho. El que segur sé, és que no s’hi va esforçar massa per a no perdre el que teníem. Gran derrota. Mai més la vaig esperar aixegut al llit mig en pilotes. Mai més. Ni a ella, ni a cap altre. Pobre desgraciat. Em sembla que va ser aquell dia quan els meus ulls van deixar de brillar.
I la resta, quina feinada. Tornar a començar. Una noia, que em cridi la atenció. Trobar el moment. Les paraules. Quines paraules?. Estava tan enfarlopat que no vaig saber conjugar ni una frase sense contradir l’ultima que havia dit. Ella que tant m’havia observat. Que tenia por. Por de mi. Del meu orgull, de la meva boca. I certament era per tenir-ne. No en vaig fer ni una d’encertada. M’agradava, però no la volia per a mi. Volia el que ella representava. L’alegria. El fet de compartir amb tothom sense por a perdre el que tens. Així era ella. Esplèndida fins a la medul·la, sempre i quan li caiguessis be. I estúpida i aferrada, quan ja no eres del seu gust. És a dir, m’agradava, però no m’atreia. No m’absorbia. Encara no sé com em vaig prestar aquell joc, que ja a la meva edat deixa de ser innocent per convertir-se en pur vici.
Però ella tampoc és el problema. Ella em va omplir els ulls d’unes flors i em va donar diferents visions d’una vida que per viure-la de forma gratuïta s’havia d’apostar. L’hi agraeixo. I de tot cor que li agraeixo. Potser mai li diré. Però li agraeixo. És un problema ser conscient del que et passa sense poder moure fitxa. És un problema i a la vegada, el primer pas per trobar una solució.
Totes les mares que em veien com el gendre ideal; carinyos i callat. Amb mirada dolça i poques paraules per expressar. Un poca pena, sense estudis però educat. Tímid e introvertit, però a fi de tot fàcil de dominar. És a dir, tot allò que una dona desitja tenir el seu costat. Una persona per estimar a la que pots arribar a moldejar.
De veritat, jo responia a aquest estereotip d’home. Una vergonya per a la meva espècie primitiva on la força, marca el lideratge. I amb un físic agradable a la vista. Qui s’ho podia arribar a imaginar que jo acabaria essent el delinqüent de la ciutat.
Si faig memòria, les lleis mai les vaig interiortzar per a respectar-les. Mai em va importar les represàlies que viure al marge de la legalitat podien anar-me fastigueixant. Encara que afectessin la meva butxaca; eren divertits els càstigs que la autoritat m’imposava. O al menys, l’autoritat civil, multes de trànsit, aldarulls al carrer, tota mena de petites incidències que formaren part d’un expedient mig inventat, que encara és guarda a la comissaria dels mossos de la meva localitat.
Ningú ho hagués dit que la primera incidència fos la possessió d’un cogollo de marihuana en hores lectives, a la curta edat dels 13 anys. “Mare, t’ho juro, la droga no era meva........, però era jo qui me la fumava”. Y era cert, així ho feien constar els agents en el seu informe. Aquesta és la vegada que més honest he estat amb la meva mare. Pobre dona, tantes i tantes mentides que s’ha arribat a empassar. Però en aquesta no. Aquesta era certa, encara que ella mai se la va arribar a creure del tot. Pobre dona, segurament és l’única persona que s’ha arribat a enganyar més que jo mateix, sobre la meva salut mental.
No és just. Algú m’ho tindrien que haver explicat. Algú m’hauria d’haver avisat que la bellesa no duraria sempre. Que no seria per sempre que les noies es topessin amb les faroles per girar-se i veurem passar. Jo, esquena recta, marcant tipet. Acariciant la cama de la meva companya d’excursió. Cames i cames que he arribat a tenir rosant-me el cul i dibuixant moviments en cada gir de carrer. M’encantava ser així. Em sentia desitjat, i envejat. Era un triomfador. Els meus ulls verds ho demostraven, mai baixaven la mirada, la clavaven i la perforaven. Era el més xulo, el més guapo, el que més lligava, el que elegia, i el que criticava. Algú m’hauria d’haver dit que tot això era efímer, que es bolateixaria, que s’esfumaria com les boniques paraules que no pronunciava, i que finalment mai vaig arribar a aprendre a utilitzar.
Com hauràs deduït jo no sé lligar. Sempre m’ha vingut tot fet. No he après a curar-m’ho amb una noia. I com a conseqüència el resultat de les meves relacions és el que és. En que estaria jo pensant?. No puc arribar a esperar que els altres facin per mi, el que ni tan sols jo mateix sé fer. I el resultat ja es veu, dies i dies tancat a casa, una presó que cap jutge no m’indultarà.
Si jo hagués après a lligar, que dic a lligar. Simplement aprendre a cridar l’atenció. Per ase o per bèstia. Això tan se val. Sols cridar l’atenció, destacar per quelcom més que la meva cara bonica, el meu cul envejable o aquells ulls; que com cantaven per la meva terra moltes novies me’ls haurien arrancat per guardar-los en formons.
No m’agraden els meus ulls. Desprès de tants anys m’he acabat cansant d’ells. Em miro en el mirall i ja sols puc veure el meu esgotament. Cansat de la meva cara, cansat de mirar-me als ulls i no veure res més que allò que el propi mirall m’està reflectant. No m’expressen qui soc aquests ulls. No em diuen res de mi mateix. Sols amaguen, amaguen la meva existència i baixen la mirada. Així com puc enamorar?. Com puc ser desitjat i envejat. No te res a veure amb la panxa que els anys m’ha desarrotllat. Son els ulls els que em condemnen. Aquells que vareu envejar, aquells que et van enamorar. Però ara, ja no tenen el mateix efecte. Han treballat massa en els últims 10 anys com per no estar avorrits per a fer el mateix una altre dècada.
Ja no somric, ja no m’acosto a parlar amb les noies que m’atrauen. Sols m’enfado. M’enfado amb mi mateix i em mostro enfadat amb els altres. Ja m’ho diuen els meus germans. Atraure a la noia i no acostar-me. I quant se’m acosta ella, amb una sola frase l’espanto i la cago. Ells m’haurien d’haver avisat, que la meva innocència era major que la de les noies. Que elles no bavejarien sempre el meu físic, ells eren més grans. Ho anaven aprenent, ella segur que ho sabia. La meva germana, la meva aliada. Ella ho sabia. Tan tapar-me les escapades i les malifetes. Tan protegir-me dels pares, dels profes, dels grans i no saber protegir-me de mi mateix. M’ho hauria d’haver ensenyat, igual que m’ensenyava a liar-me les cigarretes. Igual que m’explicava com es fan créixer les plantes. M’ho hauria d’haver ensenyat això de ser més honest amb mi mateix. Ella era diferent, ella era especial. Sempre ho va ser, per ella mateixa no, però pels altres.... Tots l’estimaven, tots la volien al seu costat. Home amb el que festejava, home que perdia el seny. Ella en sabia de lligar. Sense ser especialment guapa, sempre es va saber fer estimar.
I en canvi jo. Quin pobre desgraciat. Si l’hagués sabut mantenir al meu costat.... Quantes i tantes vegades m’he sentit a mi mateix dient-me això. Si ho hagués sabut fer. I en canvi no, se’n va anar. Amb el seu ex. Em va tornar la jugada que els meus ulls a priori havien guanyat. Però la victòria, no és per l’últim que se’n va al llit. La victòria és per aquell que espera al llit a la persona estimada. No vaig ser jo, encara que si fou el meu propi llit. Com podia tornar a mirar-li la cara. Era una qüestió de sexe?. D’amor?. O simplement era la meva impassibilitat el que la marejava. No m’ho va contestar. Potser perquè no em creia capaç d’entendre-ho. Potser perquè el que no podia era acceptar-ho. El que segur sé, és que no s’hi va esforçar massa per a no perdre el que teníem. Gran derrota. Mai més la vaig esperar aixegut al llit mig en pilotes. Mai més. Ni a ella, ni a cap altre. Pobre desgraciat. Em sembla que va ser aquell dia quan els meus ulls van deixar de brillar.
I la resta, quina feinada. Tornar a començar. Una noia, que em cridi la atenció. Trobar el moment. Les paraules. Quines paraules?. Estava tan enfarlopat que no vaig saber conjugar ni una frase sense contradir l’ultima que havia dit. Ella que tant m’havia observat. Que tenia por. Por de mi. Del meu orgull, de la meva boca. I certament era per tenir-ne. No en vaig fer ni una d’encertada. M’agradava, però no la volia per a mi. Volia el que ella representava. L’alegria. El fet de compartir amb tothom sense por a perdre el que tens. Així era ella. Esplèndida fins a la medul·la, sempre i quan li caiguessis be. I estúpida i aferrada, quan ja no eres del seu gust. És a dir, m’agradava, però no m’atreia. No m’absorbia. Encara no sé com em vaig prestar aquell joc, que ja a la meva edat deixa de ser innocent per convertir-se en pur vici.
Però ella tampoc és el problema. Ella em va omplir els ulls d’unes flors i em va donar diferents visions d’una vida que per viure-la de forma gratuïta s’havia d’apostar. L’hi agraeixo. I de tot cor que li agraeixo. Potser mai li diré. Però li agraeixo. És un problema ser conscient del que et passa sense poder moure fitxa. És un problema i a la vegada, el primer pas per trobar una solució.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
